Cinema al Casal

 

Persèpolis

Persèpolis és una obra autobiogràfica de Marjane Satrapi, una xica iraniana rebel i forta que naix en una família d’idees progressistes.

La seua història comença en la revolució iraniana en 1979 contra el règim monàrquicdel shah Mohammad Reza Pahleví quan ella sols té 10 anys. En aquest moment ella s’adonarà dels abusos de poder del Sha i tindrà contactes amb idees polítiques d’esquerra. Amb la caiguda del Sha, el fonamentalistes islàmics prendran el poder de forma autoritària i importaran la llei Sharia a la població. Al mateix temps Iran entrarà amb una guerra amb Iraq el qual fa que la població patisquen els efectes de la guerra i la fam al mateix temps que el règim fonamentalista regeix amb mà dura a la població iraniana. La família de Marjane s’adapta com pot al nou règim però Marjane és una xica rebel que es posarà en problemes amb l’autoritat del país. Patint perquè li passe alguna cosa greu, l’envien al Liceu Francés en Viena, Àustia. Allí, ella no s’acabarà d’acostumar a la cultura occidental.

En aquesta pel·lícula vorem amb els ulls de Marjane, el masclisme de dues societats completament diferents, les conseqüencies d’una guerra, els problemes de racisme d’occident, la dificultat d’adaptar-se en la societat occidental i les conseqüències de viure en un règim fonamentalista islàmic mentre va madurant en moments dramàtics i còmics.

 

Figuras ocultas

Aquesta pel·lícula narra la història mai explicada de tres brillants dones científiques afroamericanes que van treballar en la NASA al començament dels anys seixanta (en plena carrera espacial, i així mateix a la meitat de la lluita pels drets civils de les negres nord-americanes) en l’ambiciós projecte de posar en òrbita a l’astronauta John Glenn.

Aquesta pel·lícula no és més que un altre exemple de dones invisibilitzades al llarg de l’història, on podem detectar amb molta facilitat la doble discriminació que van patir moltes dones com les protagonistes, pel simple fet de ser dones, i ngres. Constantment sotmeses a violències racistes i masclistes en una societat que ho normalitzava, humiliades, renegades, i amb una intel·ligència brillant infravalorada.

Encara que parega una situació llunyana en el temps, la discrimació racial segueix sent un tret evident del panorama social d’Estats Units, i més encara en les etapes de major suport a la dreta conservadora. On ser dona i negra va lligat a unes pràctiques socials que et col·loquen en pitjors habitatges, barris, escoles, treballs i tracte públic.

 

El viento que agita la cebada

Veient que és Irlanda avui, un enclavament ultracapitalista, veiem que portava molta raó James Connoly quan deia que la causa d’Irlanda havia de ser la causa obrera… perquè, de no ser-ho, la dominació prosseguiria el seu curs baix altres mecanismes.

Aquesta obra monumental del inoblidable Ken Loach està carregada amb aquesta gran lliçó. En paraules d’Henri Belin, <<el tipus d’organització i de relacions internes a la formació guerrillera condicionen les capitulacions futures decidides des de dalt>>. És el dis-me com lluites o digues-me com t’organitzes, i et diré on arribaràs: la pràctica política en la seva modalitat més concreta defineix ací la ideologia i els objectius últims del grup independentista. La qüestió social acaba completant aquesta visió desencantada del compromís polític en signar-se el tractat d’independència que accepta la branca majoritària i disciplinada de l’IRA. Com que és una lluita subvencionada des del principi pels grans propietaris i potentats irlandesos, la qüestió social no es té en compte en el tractat d’independència, que acaba acceptant el règim monàrquic com a marc institucional del nou estat, sense alterar en res l’organització social que motivava el combat de l’IRA

El olivo

Alma és una jove de 20 anys que treballa en una granja de pollastres a l’interior de Castelló. El seu avi és la persona que més li importa en aquest món però este va deixar de parlar fa anys.

Alma ho té clar. L’única cosa que pot retornar-li la parla al seu avi és recuperar l’olivera que va vendre la família contra la seua voluntat fa 12 anys. Per a aconseguir-ho, Alma s’embarca en un viatge al costat del seu oncle, que està arruïnat per la crisi, el seu company de treball, uns amics i la resta del poble.

L’espoli d’oliveres, està molt lligat a l’especulació urbanística. Entre l’any 2000 i 2006, va arribar al seu punt màxim al Maestrat. Durant eixe període, es van arrencar entre 2.000 i 3.000 oliveres de centenars o milers d’anys. Malgrat les dificultats existents per seguir el rastre de cada exemplar fins al seu destí, se sap que molts d’ells van viatjar fins a urbanitzacions, jardins privats, rotondes, camps de golf… D’altres van morir a la nova ubicació, arran del trauma que suposa l’extracció.

Molta gent oportunista va veure una ocasió per fer un negoci altament rendible: malgrat que tots els arbres tenien un valor patrimonial indiscutible, només es protegien els exemplars expressament declarats. El mercadeig amb arbres monumentals va moure grans sumes de diners durant els anys de bonança, tot i que la part que percebia l’agricultor acostumava a ser irrisòria en relació amb el cost final de l’arbre.

 


El cinema, com qualsevol altra creació artística, és transmissor d’idees i valors.